Miss Kittin sobre els 25 anys de Sónar

25/04/2018

Amb una oïda molt fina per detectar els ganxos electrònics, una demostrada habilitat darrere dels plats i la seva constant rebel·lió contra l'esnobisme de l'escena, Caroline Hervé, també coneguda com a Miss Kittin, és una de les artistes més representatives d'aquests 25 anys de Sónar. Ja sigui amb les seves primeres actuacions amb The Hacker, com formant part de l'equip d'International DJ Gigolo de DJ Hell o amb els seus sets en solitari, Kittin és part fonamental de la història de Sónar de la mateixa manera que ho és la gespa verda de SonarVillage.

Kittin torna a Sónar per celebrar el 25è Aniversari del festival. I ho fa amb un back to back especial al costat de Kim Ann Foxman, per tancar SonarLab el divendres 15 de juny. Abans que arribi el moment, ens reunim amb ella per parlar sobre els seus records d'aquest últim quart de segle i com veu la indústria musical de l'actualitat.


Recordes la primera vegada que vas venir al festival? Quines van ser les teves impressions?

Ho recordo perfectament. Sónar encara se celebrava a la platja, i havia d'actuar al costat de The Hacker com a part de la nit de Gigolo el dissabte. Vaig arribar un dia abans i vaig haver de substituir en l'últim minut a Abe Duque a l'escenari de Disko B; va tenir problemes amb el seu visat i no va poder arribar a temps. Upstart, el cap del segell, s'havia trencat una cama i em va rebre movent les seves crosses a l'aire. Aquesta va ser la meva entrada a Sónar! L'endemà, la nit de Gigolo va ser surrealista, una successió de circumstàncies demencials: després de la prova de so, a Hell li van robar la seva maleta de discos; no hi havia vestidor, així que vaig haver de canviar-me darrere del tècnic; Zombie Nation es va tirar salsa de tomàquet per damunt com a part del seu espectacle; i recordo també que hi havia gent intentat colar-se i saltar les tanques. Va ser una nit llarga i boja.


Com has rebut el fet de tornar al festival aquest any per formar part de la celebració?

Estic molt contenta de tornar, especialment amb Kim Ann Foxman, que és una de les meves DJ preferides. A la meva última aparició a Sonar, fa molts anys, també vaig fer el set de tancament al mateix escenari, i és un lloc que m'agrada molt, especialment quan comença a sortir el sol. Per mi, Sónar és sobretot una gran aventura humana i cultural, creada per persones molt especials, amb les que sempre he tingut un vincle particular, fins i tot quan no estava programada al line-up. Estic segura que mai haguessin imaginat que el seu petit bebè creixeria tant i es tornaria tan popular a tot el món, però jo mai vaig dubtar que seria així. Que m'hagin convidat una vegada més és una veritable prova de confiança, ja que pràcticament es podria dir que estic en una fase propera a la jubilació!


A més del nostre aniversari, també han passat 20 anys des del llançament del teu primer EP amb The Hacker, "Champagne". Quins han estat els principals canvis que has vist i viscut en la música electrònica des de llavors?

Tota la indústria ha canviat: tecnologia, gestió, màrqueting, xarxes socials, públic… I, per tant, també ha canviat l'enfocament global i el comportament al voltant la música. Parlant amb The Hacker, sovint recordem com recorríem el món sense tour manager, sense enginyer de so, a vegades fins i tot sense fer proves de so, tocant a grans escenaris completament sols i portant tot el nostre equipatge en bosses de mà. Situacions que són totalment impensables avui en dia.


Hi ha algun pla per celebrar tan particular onomàstica?

Ja vam publicar una sèrie de «lost tracks» al segell Dark Entries l'any passat, temes que van ser gravats al mateix temps que els del disc, i el mes que ve traurem un segon volum.


Hi ha una frase en aquest treball que crida l'atenció: "Provoquem una revolució en el món seriós i fastigós del techno". Fins a quin punt t'identifiques amb aquest sentiment avui?

Al principi, quan vam començar, pensàvem que mai podríem fer-ho millor que els nostres ídols del techno, com Jeff Mills (The Hacker va prendre el seu nom d'un dels seus temes). Així que en comptes d'anar en aquesta direcció vam decidir fer electro. I quan ens hi vam posar i li vam afegir aquestes lletres més iròniques, la gent del techno no ens va prendre seriosament. Tot i que, ben mirat, segurament tampoc no ens preníem a nosaltres mateixos massa seriosament. De fet seguim sense fer-ho. Però això no vol dir que no siguem molt responsables amb el nostre treball; sempre l'hem fet amb el màxim amor i respecte, considerant-ho com una oportunitat diària per descobrir el món. Les coses no han canviat molt des de llavors. Avui seguim comprovant com cal seguir uns codis determinats perque t'acceptin dins d'un gènere. Alguns músics no ens han volgut remesclar per por de sortir del seu camí i perdre el que ells consideren com "la seva integritat"; i alguns clubs no contracten certs DJ perquè no són considerats prou "undergrounds". Però et diré una cosa: si haguéssim seguit aquestes regles, mai hauríem tingut una carrera com la que hem tingut. No tothom és valent. De fet, molt pocs ho són. A mi ja em sembla bé així, d'aquesta manera tinc més espai per desenvolupar la meva curiositat.


És curiós veure com ha reviscut l'interès pel so EBM, i també quants d'aquests DJs són dones: Helena Hauff, Lena Willikens, Veronica Vasicka... Creus que hi ha alguna raó que ho expliqui? Què fa que aquest so mai passi de moda?

Primer de tot, toquem de peus a terra. Hi ha més dones obrint-se pas ara, és cert, gràcies a Déu, però quantes són en comparació dels homes? Solament perquè hi ha algunes dones més en el punt de mira tampoc anem a llançar les campanes al vol. Per aquell temps simplement hi havia menys DJs i, per tant, també menys dones. Pures matemàtiques. En segon lloc, realment crec que, quan una dona arriba a aquest nivell, segurament ha hagut de passar per moltes coses abans, amb perseverança i més treball que qualsevol home. D'alguna manera, l'energia de la EBM reflecteix la seva història, la seva força de voluntat. I pel que fa al renaixement del gènere, la història ens ha ensenyat que periòdicament acostumen a donar-se aquests cicles: va passar amb el house, amb el techno, amb l'acid i ara amb la EBM. No em sorprèn.


En qualsevol cas, sí que s'està donant un canvi, almenys en termes de major presència femenina a festivals i clubs. Creus que les coses estan millorant?

És fantàstic veure més dones que tenen èxit, però encara no és proporcional a la quantitat de DJs que hi ha al món. Per descomptat, el debat atrau l'atenció sobre elles, però el que realment marca la diferència és que ara algunes d'elles poden guanyar tants diners com els homes, la qual cosa no succeïa abans. Jo no vaig tenir aquesta oportunitat, per exemple, tot i que en molts casos era més popular que ells. No ho sabia amb certesa, perquè ningú parlava sobre els diners; el que sí sabia era que entre molts promotors, fins i tot el públic en general, hi havia la idea que una dona no podia ser tècnicament millor que un home, per la qual cosa mai acceptarien pagar el mateix. Quan li vaig explicar a Laurent Garnier quina era la meva tarifa màxima, no s'ho podia creure. Ara ja ha quedat enrere, no m'importa, em vaig fer rica de moltes altres maneres. Però si hagués tingut el mateix èxit avui, la meva tarifa seria el triple de la que tenia llavors. Sento encara moltes moltes ximpleries sobre els diners que guanyen algunes noies sense publicar grans discos. Per mi és senzill: elles segueixen les mateixes estratègies de màrqueting que tu, llavors per què no pots suportar-ho? És tan fàcil dir que guanyen aquests diners simplement perquè són guapes! És la mateixa història de sempre.


De totes les teves actuacions a Sónar al llarg dels anys, molta gent recorda especialment el showcase de Disko B en el qual anaves vestida d'infermera. Què hi havia darrere d'aquell uniforme? És important per a tu la moda i el vestuari en general?

Quan ens van contractar per Sónar va ser molt important per a nosaltres. I, la veritat, jo no sabia què posar-me. Érem una banda, i jo era la cara més visible del grup. En aquells dies vivia a Ginebra, vaig anar a una botiga propera i vaig trobar aquesta disfressa per 20 euros, no hi havia res més. Mai vaig imaginar que tindria tant impacte. Em va demostrar què fàcil és jugar amb les fantasies eròtiques dels homes. Bastant patètic si t'ho pares a pensar. Jo el portava de la mateixa manera que altres dones portaven aquest tipus de vestits a bandes de punk. Poison Ivy dels Cramps, per exemple. Recentment parlàvem amb un amic sobre el fet que sempre s'espera que les dones muntin un show; avui ho veus més que mai amb les DJs i aquests vídeos on estan ballant tota l'estona al ritme del techno més dur. Als homes mai se'ls demana això, ells fan servir una simple samarreta negra i jeans, i si en algun moment ballen, la gent no fa cap comentari sobre aquest tema. Les dones sempre han de lluitar amb el fet de ser un objecte sexual. Es tracta d'un paràmetre molt pesat a la nostra vida, que pot ser un passaport per a l'èxit, però només per molt poc temps. És una batalla perduda. Tots envellirem amb arrugues. Pots donar als homes el que volen però sovint no et respectaran per això i tampoc escoltaran la teva música, només es fixaran en els teus pits. Li estava dient a aquest amic que és necessari per a nosaltres resistir, deixar de fer servir aquests codis sexuals, no permetre que la societat dicti el que has de ser. Però no es pot culpar tampoc a les dones de seguir fent-ho així, i no tenir el valor i la paciència suficient per escollir un camí més llarg i difícil. Fa 20 anys em vaig posar el vestit d'infermera per diversió i amb una actitud punk, però mai em posaré a ballar com una boja enmig d'un set només per obtenir més visionats a Youtube.


Aquest any estaràs punxant amb Kim Ann Foxman. Com la vas conèixer i com va sorgir la idea per a aquesta sessió?

La veritat, no recordo com ens vam conèixer, però sí que ens vam unir de forma gairebé instantània. Ella és molt assenyada i elegant, i exageradament talentosa, a més de tenir una enorme humilitat. No és de les que fan cap show, es mostra tal com és. Ho creguis o no, és una actitud molt rara de veure, tant en homes com en dones. Has de tenir els peus molt ben posats a terra per ser així. No hauria utilitzat la paraula «segura», perquè cap de nosaltres se sent mai així com a artista, però quan es posa darrere dels plats se sent precisament així, segura de la seva música i del que està fent. Quan és així, aculls a la gent sota la teva protecció d'una manera molt maternal, els ofereixes una guia, un lloc per sentir-se segurs. Només et pots enamorar d'una DJ així. M'identifico molt amb això. M'inspira seguir centrant-me en la música, sense distraccions superficials.


Com plantegeu la sessió? Punxant un tema cadascuna o deixant una mica més de temps perquè que cadascuna desenvolupi una mica més el set?

En general, prefereixo punxar una cançó cadascuna, si no m'avorreixo. No hi ha res com aquesta sensació d'haver de reprendre el pols de la pista a partir del track que t'ha deixat el teu partenaire. Has d'estar extremadament relaxada per fer-ho bé, en cas contrari es torna una batalla, i això no és gens bo. És molt important confiar l'un en l'altre, donar-se relleus constants per trobar bones combinacions. I sobretot, deixar l'ego de costat. Estem aquí per crear alguna cosa junts, no per brillar. Et poses al servei de l'altre. Has de ser generós. Encara no hem parlat molt sobre com ho farem, però no estic en absolut preocupada. Totes dues volem divertir-nos i crear un moment inoblidable, això és tot el que importa. La resta ja es donarà de forma natural.


Ara que els canals habituals de distribució clàssics ja gairebé no existeixen i els formats s'han esvaït. Com descobreixes música nova? Busques a Youtube i a les xarxes socials?

Realment prenc bastant distància amb les xarxes. Tenen un impacte negatiu sobre la confiança en un mateix, a més de la gran quantitat d'informació innecessària que reps. El que té de bo aquesta distància auto-imposada és que m'ha empès cap a la introspecció, a preguntar-me, per exemple, que és el que vull transmetre amb la meva música. Per descobrir coses noves prefereixo mirar a diferents botigues de discos online i escoltar a d'altres DJs.


Al llarg de la teva carrera, sovint has saltat de la teva faceta de DJ a la de productora. Amb quina de les dues et sents més còmoda?

Punxar és el meu treball diari, per dir-ho d'alguna manera. Em sento molt còmoda, ho he fet durant molt temps i segueix sent un estímul per crear al costat del públic, a través de la música de diferents persones, procedent de diferents països i en tota mena de situacions. Compondre és menys còmode, ja que t'obliga a sortir de la teva zona de confort i a progressar, tant en el que ets com en el que vols dir. Quan fas música has de tenir un missatge, almenys jo el necessito. Un àlbum és sempre un reflex de qui ets en aquest moment, un treball llarg i profund, mai fàcil de fer.


Hi ha alguna cosa que encara no has provat que t'agradaria fer?

Hi ha tantes coses que mai he fet, afortunadament. Les possibilitats són infinites.


Algun consell per a algú que vingui a Sónar per primera vegada aquest 2018?

El millor consell és no donar cap consell. Cadascú ha de crear-se la seva pròpia experiència Sónar!