L'últim set de Sónar de Dia està en bones mans: aquest any, el teló final es tancarà després de la sessió del llegendari Erol Alkan. En els últims 20 anys, el DJ londinenc ha marcat la direcció de la música de club a nivell internacional, començant amb les seves festes Trash, que van esborrar les fronteres entre gèneres a la pista de ball, fins al seu segell Phantasy Sound, que defensa i defineix el millor del techno underground britànic amb artistes com Daniel Avery, Gabriel Gurnsey i James Welsh, al mateix temps que serveix com a llar per les seves pròpies produccions. Alkan ha remesclat a tothom, des de New Order a Justice, i com a productor ha donat forma al so del nostre temps amb els seus treballs per bandes com Ride i Late of The Pier. Un gran coneixement requereix una gran responsabilitat, i no hi ha ningú en qui confiem més per a posar la guinda final a aquesta 26a edició del festival.


Hola Erol, gràcies per prendre't el temps de parlar amb nosaltres. La teva relació amb Sónar es remunta a més d'una dècada. Recordes la primera vegada que vas assistir o que vas actuar al festival?

La primera vegada que vaig actuar va ser en realitat també la primera vegada que vaig anar a Sónar. Al principi de la meva carrera estava tan immers en la bombolla de la música alternativa i de l'electrònica de Londres, que anava tot el temps a clubs com Fabric i The End (abans fins i tot que Trash s'instal·lés allà), i el fet de sortir a l'estranger per a anar a un club o veure a algun DJ en aquells dies no formava part dels meus plans. Vaig saber de l'existència de Sónar poc després de tocar en altres festivals del Regne Unit, i va ser uns anys més tard quan em van convidar a tocar per primera vegada. La meva experiència va ser sorprenent, perquè, sí, estava acostumat a esdeveniments grans, però Sónar va ser més del que m'esperava. Em vaig adonar que la programació i la selecció d'artistes era molt més diversa, més profunda, més àmplia... una de les artistes que actuava era Grace Jones, i mai oblidaré mirar darrere de l'escenari i veure un cavall*. Vaig pensar: "això és bastant especial".


Quin any va ser, ho recordes?

Crec que potser era 2008, i em van demanar que punxés un set de música disco. Va ser bastant interessant perquè, òbviament, jo formava part d'una escena i un so, que m'encanta, que és molt sorollós i molt agressiu. Era molt conscient dels bons discos que sortien d'aquest estil, i al mateix temps de com contribuir a un nou so o a una nova idea que d'alguna manera influiria en el futur, per bé o per malament. Qualsevol so o gènere que tingui aquest tipus d'impacte tindrà un llegat, i serà utilitzat d'una manera molt positiva i interessant, i al mateix temps també es pervertirà. Amb aquest set de Sónar vaig poder submergir-me de forma més profunda en la tradició disco, la qual cosa em permetia poder continuar treballant en la línia que ja estava seguint, amb aquests sons i elements de la música disco que formaven part del que estava fent, però al mateix temps fent servir una gamma molt més àmplia de registres, tracks i artistes. Així que realment vaig gaudir molt de poder anar al festival i punxar un set de disco en lloc d'estar lligat a punxar el so que estava a tot arreu en aquell moment.


Vas tenir la sensació de que el públic present va entendre la sessió? Van respondre bé a aquest canvi respecte al so pel qual eres més conegut?

Això crec, sí. Hi havia molta gent i tothom es movia i ballava, però òbviament tu estàs allà punxant, no saps del tot què passa a la pista... Si estàs acostumat a veure a la gent tirant-se de l'escenari, i aquella nit estàs punxant un conjunt de discos completament diferent a l'habitual, tampoc esperes que aquella nit la gent també es tiri de l'escenari. A més, és important recordar que, quan estàs davant d'una audiència tan gran i veus al 10% del públic a primera fila tornant-se boig, has de tenir present al 90% restant, que també volen que els sorprenguis i els facis ballar. No pots caure en el parany de pretendre que tots es tornin bojos. És genial quan passa, però a vegades cal trobar altres formes de connectar amb la gent. Així que va ser molt interessant que això fos el que em demanés Sónar, especialment quan estava punxant en espais que no superaven les 500 o 600 persones, per mantenir una certa intimitat. De cop, punxar un set de música disco per 10 mil persones va ser realment un repte, una manera de sortir de la meva zona de confort, la qual cosa m'agrada molt perquè sempre acostuma a sortir-ne quelcom positiu.


De la mateixa manera que acostumem a encasellar als artistes també moltes vegades ho fem amb el públic, i a Sónar pensem que a la gent realment li agrada ser desafiada, que busquen sempre sons diferents.

Sí, estic d'acord. Diria que vuit de cada deu persones que assisteix a un esdeveniment com aquest té una mentalitat oberta. No és concloent estadísticament, per descomptat, però crec que podem convenir que la majoria de la gent és així. I crec que nosaltres, com a DJs, hem d'inspirar-nos per ells i pensar també de forma oberta. No només estàs fent el teu set per als teus fans, ni tan sols estàs punxant només per l'audiència del festival com a tal. Hi ha festivals com Sónar que realment exigeixen que aprofundeixis més en el que pots fer i fins i tot puguis sorprendre't a tu mateix.


Hem parlat recentment amb altres DJs sobre com les noves tecnologies i eines digitals poden convertir una sessió pràcticament en una nova forma de directe. Com funciona en el teu cas?

Posem-ho d'aquesta manera: quan estava al capdavant de Trash, del 99 en endavant, punxava amb dos reproductors de vinil, dos cd players i un chaos pad per "dubbejar" els tracks amb delays, distorsions i aquesta mena d'efectes que ara pots fer amb les mateixes taules de mescles. En realitat són efectes que ja estaven i continuen estant a l'abast de tothom, així que crec que el més important no és el que tens a les teves mans, sinó com ho utilitzes. Posar una gran quantitat de reverb, tallar els baixos en sec, incloure ràfegues de soroll blanc... aquest tipus d'efectes a les mans correctes poden ser realment inspiradors, però en mans d'altres moltes vegades sonen a autèntic desastre. Intento estar (espero) al costat dels que fan que tingui sentit, utilitzant-los amb bon gust i sense destrossar els tracks originals. Això sí: ara que es poden manipular els tracks molt més que abans, ara és possible augmentar la tensió, i això sí que és un recurs al qual m'agrada recorrer cada vegada més i més.


El fet de tenir accés a tanta música, creus que pot crear un problema de quantitat per sobre de la qualitat?

Sí, tenir tots aquests discos a la teva disposició, crec que en un 50% és positiu però també al 50% negatiu, perquè a vegades molts discos que no necessites tapen a d'altres que són els realment interessants. Potser només necessites 10 temes en una carpeta concreta, 10 tracks en els quals creguis a cegues, en lloc de tenir-ne 100 i que 90 d'ells només t'agradin a mitges quan fas la teva ronda de descàrregues de promos. Crec que existeix un procés creatiu que depèn del que esculls portar amb tu i de com respons a aquesta elecció durant la nit. Jo tendeixo a fer sets bastant llargs, així que la manera en la qual creo la meva llista de reproducció i la forma com ordeno aquests discos és molt important per l'experiència que tindré aquella nit. Si estic buscant un tema, em pregunto: què trobaré i com el trobaré? Realment un fet que pot marcar la diferència és tenir un track que quan el punxes una nit d'una manera en la qual t'imaginaves que funcionaria bé ho faci, sorprengui la teva audiència, l'exciti. Necessites trobar aquest track que li faci un gir a les coses.


Penses realment que pot dependre d'un sol tema? En un bon club track sempre hi ha una cosa molt elemental…

Recordo que a l'època de Trash, quan "Seven Nation Army" ho va petar, jo vaig ser la primera persona a tenir aquell disc i posar-lo. Com a productor, crec que és important pensar en aquests discos, sigui un d'electrònic o un més de rock amb banda; pensar en com pots aconseguir que aquests discos destaquin per dret propi. Però també has de fer el correcte per la cançó i respectar a l'artista: no val només posar una línia de 808 sobre un hit indie i pensar que ja està tot fet i que segur que funcionarà al club.


Però hi ha autèntiques meravelles entre els remixes en clau club de molts maxis pop dels 80 que són exactament això que dius…

I tant! De fet, aquests discos són en realitat la major influència per mi com a remixer. François Kevorkian és el millor en aquest estil.


En molts sentits, Trash va ser un precursor del moment present, de la idea que pots agafar influències de tots els gèneres i que si funciona, doncs funciona i ja està. Què et sembla que el mainstream s'hagi apropiat d'aquesta idea?

Per mi és un fet natural, sempre ho he sentit així. Em sembla bé. És com quan la gent diu "com és possible que t'agradin els discos de The Wedding Present i de Warp al mateix temps", i jo sempre responc "i com seria possible que no m'agradessin!". M'agraden les persones de totes les parts del món sense discriminar. Llavors, per què hauria de discriminar una peça musical? Personalment, no crec que importi massa el que escoltis mentre creguis que l'artista que ho ha fet és honest i autèntic. Crec que és molt saludable i creatiu que ens puguin agradar tots aquests sons diferents al mateix temps. És possible que no sempre funcioni ajuntar-los, però en qualsevol cas el fracàs tampoc és una cosa tan greu.


Com a productor i com a DJ, què és el que creus que fa que un disc sigui excel·lent?

Per mi, si té un groove i aquest groove funciona bé, el tema m'enganxa. També si té una lletra i em crec aquesta lletra, llavors també és un bon disc. O si té una bona melodia i em sembla encantadora, llavors també és bo per mi. La qüestió és que els discos no tenen una sola dimensió, tenen moltes dimensions diferents, igual que les històries. La música és veritat, sempre ha estat veritat. Fins i tot quan és gairebé com una paròdia, o quan és psicodèlica o està molt distorsionada, pots percebre si ve d'un lloc correcte.


Aquest any estaràs tancant SonarVillage el dissabte, que és l'últim gran show dels esdeveniments de Sónar de Dia. Què esperes poder fer durant el set?

Òbviament, aquest escenari i l'ambient de Sónar de Dia són completament diferents a la dinàmica de Sónar de Nit. És un ambient que m'encanta, m'agraden molt aquests sets que tenen lloc quan el dia està començant a caure i arriba la nit. Tens quelcom aquí amb el que pots treballar, el cel i el sol són elements al teu favor. És un fet que jo considero des d'una perspectiva musical. Així és com veig l'art de punxar: crear una banda sonora d'una experiència.

*Nota: Grace Jones no va treure un cavall a la seva actuació de Sónar 2009, però era un record massa bo per no incloure'l en el text final.