Fa dos anys molt poca gent coneixia a Kelly Moran. Pianista de grans condicions i talent nat, havia tret un primer àlbum a un petit segell de Brooklyn i tocava puntualment amb algunes formacions de música contemporània i caràcter avantguardista. Però això era tot. Avui els seus discos són ressenyats als mitjans de referència i pública a un segell tan mític com Warp, les lloances li arriben de tot arreu i tothom vol veure-la en directe (pròxima parada, SonarComplex, dissabte 20 de juliol).

El seu so còsmic, complex i emocional, que tant li deu als pianos preparats de John Cage, ha passat de no encaixar a cap escena en concret a brillar precisament per la seva singularitat. Parlem amb ella a menys de mes i mig que arribi per primera vegada a Sónar. La intuició ens diu que segurament no serà l'última.


El teu show es diu Grand Piano AV Live: realment sona molt estimulant. Què pots explicar-nos del concert sense revelar-ne masses secrets?

Bàsicament, el que volia fer era crear un show en viu que fos molt immersiu i donar a l'audiència una experiència que reflecteixi el que sento quan toco aquesta música. Quan vaig compondre aquestes peces estava passant per un moment emocional i artístic molt intens. A més sóc molt sinestèsica, la qual cosa vol dir que associo constantment la música amb colors i elements visuals, i també volia poder comunicar aquestes sensacions sobre l'escenari.


Qui s'ha encarregat de les imatges?

Compto amb un grup d'artistes diferents amb els que he estat treballant últimament. Jo mateixa m'he encarregat de les imatges per una de les cançons, i també de dos interludis de vídeo que serveixen per prendre un breu descans entre tema i tema. A l'octubre de l'any passat vam llançar un vídeo per una de les peces, "In Parallel", dirigit per Gabe Liberti, que també es podrà veure al show. I després he demanat a tres de les meves amigues artistes visuals que viuen a Califòrnia, Cassie McQuater, Ren Pan i Juli Odomo, que s'encarregessin de la resta de les imatges. I després he demanat a tres de les meves amigues artistes visuals que viuen a Califòrnia que s'encarregessin de la resta de les imatges. Em vaig adonar fa poc, potser fa un parell d'anys, que no havia treballat prou amb dones, almenys no tant com m'hagués agradat. I a més sento que el meu treball s'està movent en una direcció cada vegada més femenina. Així que volia que les imatges també anessin en aquesta direcció. Bàsicament els hi vaig enviar la meva música, i els vaig donar unes guies pel que far al color i pautes emocionals bastant específiques que explicaven com imaginava jo aquestes imatges, ja que cada peça del disc té el seu propi caràcter i el seu propi món emocional.


Has estat abans a Sónar? Quines expectatives tens del festival i del concert?

Encara no hi he anat mai, però molta gent m'ha parlat meravelles sobre el festival. El meu agent de booking m'ha estat dient durant mesos que el show de Sónar era el que realment esperava que sortís aquest any per mi. Per a algú com jo, interessada en la tecnologia, les peces de multimèdia i en diferents formes d'art, sembla un lloc realment excitant. Tant de bo també pugui veure altres concerts o artistes mentre estic per allà.


Has pogut repassar la resta de la programació, llavors? Quins artistes t'agradaria veure?

Deixa'm mirar ràpid la web... Oh, n'hi ha tants... Per exemple, Arca, estic molt emocionada de poder-lo veure... A$AP Rocky també, per descomptat... Caterina Barbieri, m'encanta el seu treball... Four Tet n'és un altre, sóc fan de la seva música des de fa molts anys... també Holly Herndon, Jlin... Oh, i Hauschka! És graciós que ell també estigui tocant a Sónar perquè ha estat una gran influència per mi, confirmant-me d'alguna manera amb el seu treball que anava per bon camí en utilitzar pianos preparats... també m'interessen KÁRYYN, Lorenzo Senni... Després de Sónar no tinc encara cap compromís concret, així que, sí, planejo quedar-me per allà almenys un parell de dies més. Haig de dir que Barcelona és probablement la meva ciutat preferida del món, he estat allà un parell de vegades i cada vegada que hi vaig em sento molt afortunada. És una ciutat molt bella. Això és el que més m'agrada dels festivals: poder quedar-me després de tocar i veure el que els altres artistes estan fent en directe. Crec que és genial estar exposada a tants artistes diferents que normalment no podria veure d'una altra manera.


Has establert una connexió molt estreta amb l'escena electrònica en formar part del catàleg de Warp i també com a membre de la banda en directe d'Oneohtrix Point Never. Què pots explicar-nos sobre la teva experiència amb ell? També va col·laborar en alguns temes d'"Ultraviolet", oi? No sé si hi ha plans de treballar junts de nou en un futur a curt o mig termini...

No ho sé, la veritat, no hem parlat des del final del projecte de Myriad. Myriad va ser una cosa molt específica per a ell, tenia una visió molt concreta sobre el show i el que volia fer a l'escenari. Va escoltar el meu treball i, en un moment determinat, em va escriure a través d'Instagram per dir-me que pensava que jo era una gran pianista i que tenia molt bona oïda pels timbres, i que li encantaria tenir-me en el projecte. Originalment, en Daniel volia que Myriad fos una banda formada només per teclistes, però després va afegir les bateries i va canviar una mica tot plegat. Quan vam començar a treballar junts em va preguntar sobre la meva música, així que li vaig mostrar alguns fragments d'"Ultraviolet". Es va emocionar molt amb ells i em va preguntar si podia ajudar en alguna cosa. I vaig acceptar, per descomptat. Em va semblar molt bona idea tenir un punt de vista d'algú extern, així que es va passar tot un dia a l'estudi escoltant els meus temes i finalment va col·laborar en tres d'ells. En tot moment va ser molt respectuós, demanant-me permís per tallar o fer alguns canvis aquí i allà, i després rematant el resultat final en un altre dia complet de treball. Més tard em va dir "deixa'm que mogui el disc per alguns segells, a veure què diuen", i així és com vaig acabar publicant a Warp.


Quines sensacions tens al formar part d'un segell tan influent?

Una de les constants al llarg de la meva relativament curta carrera té a veure amb el fet de no encaixar enlloc. Pel meu anterior disc, "Bloodroot", que va aparèixer al 2017, vaig obtenir dotzenes de cartes i missatges de rebuig dels segells, i gairebé tots em deien "els que fas és massa diferent del que publiquem, no ens encaixa". Va ser molt descoratjador en aquell moment, perquè vaig pensar "no hi ha espai per a mi, no pertanyo a cap lloc". Però després, quan Warp va escoltar el disc, precisament em van dir "ens agrades perquè ets molt diferent i el teu so és únic i no encaixa a cap altre lloc". Així que obtenir aquesta validació per part d'un segell tan icònic ha estat probablement el més important que m'hagi succeït a la vida. Per a ells no es tracta de si el teu so encaixa o no, sinó tot al contrari: tots els que formen part del seu catàleg d'alguna manera han de ser i sonar únics.


Tornem als pianos preparats per un moment. Com podem explicar a algú que no ha sentit parlar d'ells què és un piano preparat? I com prepares tu els teus?

Bé, bàsicament, per dir-ho de forma senzilla, és una tècnica en la qual el pianista fica petits objectes entre les cordes del piano, o sobre d'elles, per alterar el so de l'instrument. Algú com Hauschka, per exemple, utilitza molts materials diferents, com ara pilotes de ping pong, cadenes, fins i tot vibradors... A mi personalment m'agrada utilitzar cargols i claus metàl·lics, perquè li donen a l'instrument una sensació molt aguda i percusiva. Però, al mateix temps, quan el toques de forma més suau sona pràcticament com un gamelan, ja que en cert sentit muteja les cordes, i l'efecte també pot ser molt delicat. Per tant, depèn de si toques més fort o més suau obtens una àmplia gamma de sons.


És una forma molt interessant de remarcar que el piano és, de fet, un instrument de percussió...

Sí, exacte. Tot això dels pianos preparats ve de John Cage, de quan tocava el piano per una companyia de dansa i va voler agregar una mica de percussió a la música. No tenia espai per a un set de bateria en l'estudi, així que es va preguntar "com puc fer que el piano soni encara més percussiu?" I es va dir: Doncs posant algun objecte de metall en les cordes.


Quina una bona història!

I és graciós, perquè a vegades realment em sento més una percussionista que una pianista, per la forma en la qual canvia la meva resposta física sobre l'instrument. A vegades, per exemple, toco amb els polzes, i quan ho faig noto que la força ve dels meus braços, i és gairebé com si estigués tocant una bateria. I m'encanta.