Angel Molina sobre els 25 anys de Sónar

18/04/2018

Angel Molina no s'ha perdut ni una sola edició de Sónar. Bé sigui com a artista formant part de la programació o bé com a espectador, ha estat present en les 25 edicions del festival. Va punxar a la primera i tornarà a fer-ho a la d'enguany.

I en tot aquest temps s'ha mantingut sempre fidel a unes idees i una manera de fer les coses: plenament concentrat i dedicat al seu treball; aliè als cants de sirena dels grans clubs comercials i evitant la temptació de suavitzar el seu discurs per arribar a més gent o guanyar més diners; investigant, escoltant, atent al que es publica arreu del món; i sense por a arriscar i a obrir nous camins en un camp sovint tan saturat com el del techno de ball.

Si hi ha un DJ a Espanya que conegui bé el festival i que sempre hagi estat en primera línia, aquest sens dubte és l'Angel.

Repassem amb ell 25 anys de Sónar i gairebé 30 ja de carrera professional.


Quantes vegades has punxat a Sónar? Ho saps?

La veritat és que no. El més fàcil és pensar quantes no. Tres o quatre en 25 edicions. Així que hauran estat al menys 20. O potser 19.


Vas estar a la primera, la de l'any 94…

Sí, tot i que vaig arribar-hi per poc. Estava punxant a un club, el +KO de Cornellà, i un amic comú amb els directors del festival em va avisar que anaven a fer-ho, i els hi vaig portar una gravació. Faltava molt poc perquè comencés, potser uns tres mesos abans del festival, i em van trucar. Vaig punxar l'última nit, així que vaig passar-me el dijous i el divendres a veure una mica l'ambient i vaig pensar que era un lloc en el qual podia arriscar una mica més de l'habitual. De fet això era tot el que jo somiava: punxar la música que m'agradava davant d'un públic entès, poder arriscar i que la gent reaccionés. Després de la meva sessió va punxar Sven Vath i aquí ens vam conèixer; més tard aniria a Frankfurt a veure'l a l'Omen.


Vas intuir ja en aquell moment que el festival creixeria tant durant els anys següents?

No realment. Les ganes hi eren, per descomptat, però era un moment encara molt incert, i tant podia anar endavant com cap enrere. Ja després de dues o tres edicions sí que era evident que duraria i es quedaria aquí durant molt de temps, perquè de seguida es van guanyar el respecte de tothom, i el creixement de públic i repercussió va ser molt ràpid.


Gairebé es podria dir que la teva carrera ha anat en Paral·lel a la del festival…

Bé, no només la meva. Abans de Sónar hi havia ja una escena, i no cal oblidar el que passava als 80 o a principis dels 90; però el que entenem com a cultura de clubs sí que neix o arriba amb el Sónar, que li dóna l'impuls necessari perquè es consolidi. I així també vam poder créixer els que ja estàvem allà, perquè es van obrir moltes més opcions.


El salt a la Mar Bella l'any 97 m'imagino que devia ser important en aquell moment, no?

Sí, va ser l'any de Daft Punk, i jo punxava darrere d'ells. Per mi això van ser ja paraules majors, perquè la responsabilitat d'estar davant de tanta gent era una situació nova. També el fet d'haver de plantejar una sessió per a una audiència molt heterogènia: ja no es tractava de punxar d'una forma concreta per a un públic concret. Això ho vaig aprendre allà, a adaptar-me, a ampliar i a no ser sectari.


Preparaves molt les sessions?

Les preparo més ara en realitat. Per una qüestió de quantitat, bàsicament. En aquell moment tenies els discos que tenies, i encara que en tinguessis molts eren relativament limitats, i més si et cenyies a les novetats. O sigui que preparar una maleta era més fàcil. Avui preparar una sessió és un drama; reps tanta música i hi ha tant material a només un clic que sempre tens la sensació de que t'estàs deixant alguna cosa o que no has escoltat tot el que hauries d'haver escoltat. Per mi és essencial fer la millor selecció possible, així que el procés de vegades pot resultar una tortura. A més, abans et guiaves per les portades, trobaves més ràpid el que buscaves. Avui tot són noms, cal organitzar-se molt entre setmana per tenir la selecció adequada.


La teva forma de punxar ha canviat molt en aquests anys?

No ho sé… Jo crec que no, que quan ja tens un estil i una manera de fer aquí és queda, tot i que tu potser no te n adonis. És una manera de fer que no es toca, encara que t'adaptis a diferents espais i moments.


Ara el públic pot accedir a la mateixa música que el DJ i pràcticament al mateix moment. El vostre treball es torna més difícil, no?

Aquesta és una de les conseqüències més complicades del món digital, sí. Imagina't si a més només punxes en vinils, amb el que triguen a planxar-se els vinils: quan t'arriba el tema ja ho ha escoltat tothom abans a internet. La qüestió és que, si penses que el que has de fer és sorprendre i donar-li al públic alguna cosa diferent i nova, que no coneguin, llavors sí, el teu treball es torna molt més difícil. Però jo tinc els meus dubtes de que aquest hagi de ser l'objectiu.


Quin és l'objectiu llavors?

Posar música que pugui atrapar tant als especialitzats com als causals; i posar-la de forma creïble, que no hi hagi segones, que el que posis sigui el que vulguis posar, sense ser víctima dels efectismes.


La teva relació amb el festival no s'ha limitat a les sessions, si no que ha anat més enllà, per exemple amb els sets gravats per la sèrie Wax Sessions o els programes de ràdio, potser facetes que molta gent no coneix....

Efectivament, la meva relació amb el festival va bastant més enllà. El més evident potser siguin els dos cd mixes editats a SonarMusic, 'Wax Sessions II' i 'Wax Sessions III'. Però paral·lelament també participava en la selecció de temes dels recopilatoris editats anualment en cada edició del festival, especialment en la part més de ball (Sónar De Nit), i fins i tot com a assessor musical. Pel que fa a la ràdio, vam fer les tres temporades de Sónar Club 40, que se centrava en l'actualitat musical d'artistes participants en el festival, i una interessant col·laboració entre Sónar i Radio FG, una emissora francesa. No puc precisar el nombre exacte de sets que vaig fer ni quantes temporades va durar, però recordo que gravava les sessions de manera regular i bastant freqüent, potser cada setmana, i en format de cassette. Encara en conservo unes quantes. A Espanya s'emetien a través d'un canal de televisió amb una desfilada de moda com a fons, cosa que sempre em va semblar bastant curiosa.


Estàs ja preparant la sessió d'aquest any?

Encara no, però no trigaré gaire a posar-m'hi. Tinc alguna cosa al cap i sé on sóc: aquesta vegada no obro per a un grup o un projecte concret, una situació en la que m'he especialitzat en el festival en els darrers anys. Aquesta vegada és una hora i mitja, entre Modeselektor i Helena Hauff, així que serà tot ball i amb un to fosc, amb una mica d'EBM cap al final.


Parla'm precisament d'aquestes sessions d'obertura per a grups… Repassem els noms…

Duran Duran, Yazoo, Pet Shop Boys, Roxy Music, Jean-Michel Jarre… i Chris Cunningham… menys aquest últim són tot grups o artistes dels 80 que m'agraden molt.


Què han suposat per a tu aquestes sessions?

Nervis extres i taquicàrdies (riures). A veure, tenia clar que estava obrint per algú, i són gent que respecto i que m'han influït molt, així que la idea era saber en quina posició em trobava i saber quin públic hi havia al davant, un públic sempre més difícil per mi que el que acostumo a tenir. És molta responsabilitat. Però ha estat molt gratificant, i a més he pogut conèixer a alguns dels meus ídols, la qual cosa m'ha donat grans moments. Amb Duran Duran, per exemple, vaig compartir històries i converses durant gairebé una hora als seus camerinos. Sempre he estat molt fan d'ells i per mi va ser un moment important. Aquestes coses no acostumen a passar amb DJs amb els quals comparteixes cabina o que coneixes des de fa temps.


Trobes a faltar més contactes personals d'aquest tipus entre col·legues de professió?

Trobo a faltar més interès. Crec que, en general, en el techno, ara mateix, hi ha poca gent que estigui aquí perquè realment li interessa la música. Detecto massa raons que no tenen a veure amb la música, sobretot entre els més joves. Tens els codis canviats, les raons moltes vegades no són les adequades. En canvi quan he conegut als DJs més grans i més famosos del món normalment tenen un component humà que, lamentablement, no trobes en d'altres casos. La pregunta és: per què estàs aquí? I em temo que la resposta ara és diferent a la que era abans. Crec que per arribar lluny en això has de ser constant i no deixar-te portar per la immediatesa. I és clar, ara això és més difícil, perquè les coses van molt ràpides.


Quins altres highlights et vénen al cap de la teva llarga història amb Sónar? Tant actuant com escoltant o ballant…

El set del primer any no l'oblidaré mai. A més va venir un dels membres de Test Department a fer-me un petó quan vaig acabar, això va ser increïble, perquè sempre han estat un referent per mi en el terreny de la música industrial. També recordo un set a l'exterior de la Mar Bella, ja amb la primera llum del dia, punxant loops. Era l'època de Minifunk, i al meu costat estava mirant tota l'estona Laurent Garnier, que es va quedar bocabadat especialment amb un loop que vaig fer de "Can You Feel It" de Fingers Inc. I com a espectador, així de primeres, em vénen al cap el concert de The Knife al 2006, el de X-103 amb Jeff Mills i Mike Banks al capdavant, i, més recentment, la sessió de The Black Madonna a Sónar de Dia.


I ja finalment: quins artistes tens intenció de veure aquest any o no t'agradaria perdre't?

Lorenzo Senni, Lanark Artefax, que m'encanta, Sophie, Demdike Stare, Helena Hauff, Francisco López sempre, DJ Stingray, el de Dominic Fernow amb Low Jack i Silent Servant, Dabrye, Octo Octa i Despacio.

Gràcies Angel!