Dels molts èxits de la Red Bull Music Academy en els últims 20 anys, potser el més significatiu hagi estat la creació d'una xarxa veritablement global i transnacional de músics i artistes. És lògic, doncs, que un dels seus projectes més recents tingui a veure amb un artista sempre interessat en la creativitat més enllà de les limitacions de gènere i nacionalitat.

Sota el nom de Petite Noir, Yannick Ilunga recorre al simbolisme i l'herència panafricana per crear #noirwave, un estil sui generis obert a la col·laboració, caracteritzat per l'optimisme i decididament agnòstic en qüestions de gènere, plasmat millor que mai en el recent EP visual "La Maison Noir", produït per Red Bull Music Academy i dirigit pel soci creatiu d'Ilunga, Rha Rha.

En exclusiva mundial, aquesta pel·lícula formarà la base del seu nou espectacle a SonarDôme presentat per Red Bull, donant vida al món de #noirwave. Abans del show, ens reunim amb Yannick per discutir els conceptes que hi ha darrere de Noirwave i la seva manera d'enfocar les col·laboracions. També li demanem una playlist d'influències personals per a acompanyar l'entrevista, que podeu escoltar aquí:


Hola Yannick. Pels no iniciats, què és #noirwave?

Noirwave és un moviment amb arrels a la música, però amb una visió fixada fermament en el futur creatiu. Responent als moviments culturals actuals centrats a l'Àfrica –en un context d'ansietat internacional relacionada amb les fronteres, la nacionalitat i la globalització– Noirwave ofereix als seus seguidors una ciutadania que celebra la llibertat de moviment, tant física com creativa. Noirwave reconeix les identitats desenvolupades a través de diverses experiències i cultures, però forjades a través d'una flama africana contemporània. Assentint amb el llegat del moviment panafricà, treballant per unir a tots els afro-descendents, Noirwave no busca re-escriure la narrativa africana, sinó oferir-ne una de nova: una que representi la veritable experiència contemporània en aquest gran continent, avui, demà i demà passat.


Tal com ho expliques, #noirwave té a veure amb l'experiència de l'immigrant, o qualsevol persona que senti que no pertany a un lloc en concret. Amb el Brexit i l'auge del populisme a tot el món, com ho fas per a mantenir l'optimisme?

Jo sento que el món s'està movent cap a les persones, per fi ens hem adonat que el món ens pertany i que hauríem de poder moure'ns per ell lliurement. És impossible que un ésser humà no sigui de cap lloc de la terra. Són (o som) els humans els que insistim a remarcar aquests límits no existencials sobre nosaltres mateixos. Per què? Per diners, poder i control. Mai hi ha hagut un moment en la història de la meva família en el qual les persones no s'hagin desplaçat, així que en certa forma la migració em sembla una cosa normal. Per a mi, ara mateix, qualsevol cosa que succeeix a la meva vida la prenc com una benedicció. Estic feliç d'estar viu i de fer el que estimo i poder viatjar mentre ho faig.


La teva música toca molts gèneres, en la base del que fas es percep un interès clar pels drons i per la repetició clàssica del darkwave i el post punk dels 80. Què és el que t'atrau d'aquestes músiques i aquests gèneres?

M'atrauen l'emoció i la vulnerabilitat que desprenen. També la seva profunditat, són músiques i sons que arriben molt lluny i que m'ajuden a treure les meves frustracions. La música, el fet de cantar, la vibració dels sons, tot això són bons antídots contra l'estrès.


Moltes de les persones amb les quals has treballat poden ser considerats com outsiders en el seu propi terreny: Danny Brown, Tala o Saul Williams, per exemple. T'atrauen els artistes que són difícils de categoritzar?

Sí. M'encanten perquè representen perfectament el que és Noirwave. Els forasters, els desemparats que ara s'han convertit en els primers de la fila, ja no som estrangers, ja no som més febles. Ara som protagonistes i la forma en què ens expressem és com una plataforma que ens permet brillar.


A La Maison Noir expliques el teu viatge professional i personal com el d'un heroi popular i èpic. Creus que a la cultura popular li falten nous mites o històries amb forts personatges en els quals creure?

Sí. Crec que necessitem més actors, més músics que no parlin de matar i degradar a les dones, més herois i més amor negre. Però, a poc a poc, estem començant a aixecar-nos.


Et sents inspirat pels nombrosos artistes experimentals que han sorgit recentment del continent africà?

Sí, per descomptat, i em sento feliç de ser-ne part. Aquesta nova generació de músics i artistes experimentals mantenen la indústria a ratlla. Sort que els tenim a ells, perquè hi ha molts altres, tots aquells als quals en realitat no els importa l'art, que no estan experimentant prou ni assumint riscos.


Pots parlar-nos una mica de la llista de reproducció que has creat per nosaltres? Hi ha algun track en particular que vulguis destacar per alguna raó?

Les meves llistes de reproducció consisteixen en temes que m'encanten combinats amb música d'amics. Que en realitat és el mateix, perquè estimo la música dels meus amics. Per exemple, Rema: m'encanta Rema. És algú veritablement talentós i em va sorprendre descobrir la seva edat. La seva música està fora d'aquest món i sap com fer que el que l'escolta quedi hipnotitzat per la seva visió. M'encanta Sho Madjozi, és una estrella que ara mateix es troba molt amunt, i és fantàstic veure a algú amb tant poder i capacitat de concentració en el seu propi art. Un altre tema que m'agrada molt de la llista és "Vitalo", de Jean Daniel, que és tot un banger. Jean és un artista increïble de la República Democràtica del Congo, i definitivament, és una estrella en ascens. Serà molt gran, recordeu les meves paraules!