Jlin sempre ha estat una artista fora del temps. Des de que els seus primers tracks arribessin a Internet a principis d'aquesta dècada, la productora de Gary, Indiana, s'ha desmarcat dels seus contemporanis en el camp del footwork i del juke per talent i actitud. Des de llavors ha continuat ampliant la seva paleta sonora i les possibilitats de la música electrònica amb cada nou llançament, culminant (de moment) en "Autobiography", la partitura que va compondre per al ballet del mateix nom creat per Wayne Macgregor. 

Considerada amb tot mereixement com una de les artistes més innovadores de l'escena internacional, va ser un honor conversar amb ella abans del seu show a SonarLab el divendres 19 de juliol, sobre la seva forma de tocar en viu, la seva llarga col·laboració amb Holly Herndon i el seu horari de treball matutí, que hauria de treure els colors a la majoria d'artistes.


Sabem que és molt aviat per tu, així que gràcies per connectar-te i atendre'ns a aquestes hores.

Bé, en realitat el meu matí ha començat a les 3.30...


Carai!

Sóc molt més creativa al matí, així que m'agrada aixecar-me aviat. A més, estic treballant en una peça important i estic més ficada que de costum en tot el procés.


Tens un horari laboral estricte, com el tindries si tinguessis un treball d'oficina?

Sí, sóc estricta amb això, però en realitat m'aixeco més aviat, així que no em sento com si estigués en una oficina. De fet, el meu primer descans és a les vuit en punt. M'agrada estar ja ficada en el meu món quan tots els altres estan encara obrint els ulls. Però els caps de setmana m'aixeco més tard, a les 5 o les 6 del matí.


Ara mateix ens fas sentir a tots molt més mandrosos...

Jajaja, així és com em funciona bé a mi, no té per què ser bo per tothom.


Hem estat seguint la teva carrera des de fa ja bastant temps, i ens encantaria saber si recordes quan vas tocar aquí per primera vegada. 

Sí, ho recordo. La primera vegada va ser de nit. I va ser una bogeria. Estava aclaparada. En aquell moment estava passant per una fase de molt d'estrès, i estar envoltada de tanta gent alhora va ser com si estiguessin tirant de mi. Va ser molt potent.


Això va ser al 2016, oi?

Sí. Mai havia vist realment com era un festival a Barcelona, tanta quantitat de gent. Jo estava com, "whoa, a Sónar van realment forts!". Però, en realitat, em sento més intimidada quan estic davant de menys gent que quan em trobo davant d'una multitud. Quanta més gent hi ha, d'alguna manera sento com si estigués en una habitació sola, perquè sempre penso que ningú m'està prenent atenció. Però quan hi ha menys persones o l'aformanet és més petit, sempre penso 'oh, maleïda sigui, estan aquí'. De fet, recordo que durant el temps que vaig estar sobre l'escenari vaig sentir com si estigués en realitat a la meva habitació. Com quan era petita i imaginava que els ossets de peluix damunt del meu llit eren el meu públic. 


Esmentes el fet de tocar per a tu mateixa, la qual cosa és interessant ja que la teva música pot ser una experiència profundament personal quan escoltes els àlbums, però al mateix temps toques aquests grans sets on tothom està ballant. Quan estàs a l'escenari toques més per a tu o per als altres? 

Les dues coses. Sóc molt vulnerable, i també el públic ho és, ho sàpiguen o no. Perquè no saben què esperar. Vull dir, si m'has vist tocar abans, penses que ja m'has escoltat, però en realitat no saps el que faré. O sigui que és com si tots dos estiguéssim compartint una experiència nova. I m'agrada, perquè així és l'experiència humana: qualsevol cosa pot passar en qualsevol moment. He viscut la situació d'estar veient a algú tocar que t'agrada de debò, i de sobte se li trenca l'ordinador. És terrible, i molt real. No és una façana on tot es veu bé, brillant i perfecte, 


Proves els teus tracks nous en directe? O els temes i els directes són assumptes completament separats?

Això depèn del propi show i del meu estat d'ànim en aquell moment. A vegades toco el que em ve de gust, com per exemple quan jugo només amb les parts percutives i les bateries dels temes. I hi ha altres moments en els quals simplement deixo que soni tot de forma més natural. Les cançons sempre són les mateixes, però clar, les estic interpretant, i per tant sempre canvien una mica. M'encanta sentir aquesta vulnerabilitat en la música. I m'agrada quan la gent escolta i construeix sobre la seva pròpia experiència de la cançó en lloc de venir a veure'm fer-ho a mi. No em malinterpretis: m'encanta que la gent em doni suport i vingui als meus espectacles. I sempre ho agraeixo, per descomptat. Però crec que quan ho escolten pel seu compte es converteix en la seva experiència personal en aquell moment present, davant de la meva experiència en el moment passat, de quan vaig fer aquell track. Realment crec que això és important.


Sempre se t'ha conegut per crear sons des de zero, en lloc de fer sevir els discos d'altres persones i manipular-los, que és la manera com es treballa en el footwork. Què et va fer començar a fer-ho d'aquesta manera en lloc de seguir la manera com ho feien els altres? 

Tinc una veu i tinc un so. I volia descobrir quin era. Sabia que estava aquí. I un dia la meva mare li va donar tot el sentit, quan em va preguntar: "quin és el teu so?" Em vaig adonar que el meu deure era esbrinar-ho. Per descomptat, cada gènere passa per les seves constants evolucions, ja sigui el footwork, el jazz o el bluegrass, i jo vull descobrir fins a on puc evolucionar. Vull anar fins a l'infinit i dominar el temps, no que el temps em domini a mi. 


Això té sentit, perquè cada vegada que et veiem tocar és diferent a l'anterior, com en una progressió constant.

Així és com ha de ser. És graciós: Holly Herndon sempre em diu que cada vegada que em veu tocar no li sembla un sprint si no més aviat una marató. Fa tres anys, la meva vida es va tornar bastant frenètica. Sempre estava a la carretera, treballant, dient que sí a tots els shows que em proposaven. Vaig arribar a un punt en el qual tothom em deia "has de baixar el ritme, si no et cremaràs". I l'any passat, efectivament, em vaig cremar. L'últim concert de l'any se suposava que havia de ser a Portugal, i en aquell moment estava a Indonèsia. I no vaig poder-ho fer, no vaig poder pujar a l'avió. Em vaig posar en contacte amb el meu representant i li vaig dir "no ho puc fer". 


Resulta interessant la teva forma d'escoltar; és com si els sons que tries incorporar a cada moment de cada track estiguessin molt ben pensats.

Sóc molt conscient del que incloc a l'atmosfera quan estic creant. Penso que aquest és el primer pas, ser conscient. No m'agrada posar un so a l'atzar, només perquè queda bé; hi ha una raó, una intenció darrere de tot. Per descomptat tens els teus moments a l'estudi en els quals sembla que pots caure en aquesta temptació, però no és la meva manera de treballar. Això si, a vegades trobes un so per accident que de cop funciona a la perfecció. I és fantàstic quan passa. 

Quan estàs escrivint o component visualitzes els temes? Algunes persones veuen les estructures o les capes dels diferents sons, com es van construint. Encara que la teva música sembla més intuïtiva en aquest sentit...

No sóc una compositora o una productora tècnica. Quan la gent em fa preguntes sobre tecnologia, normalment ric per dins, perquè sóc la persona menys apropiada per contestar-les. Sóc més intuïtiva, sí. Quan estic component, jo només sóc el recipient pel qual està passant tot. No sé si s'entén molt ben explicat així, però és com ho sento. Per això em sento incòmoda quan algú em demana una classe magistral. Els dic que no, perquè no domino res, encara estic evolucionant. Es cometen molts errors en el camí, moments en els quals perds l'equilibri per complet. Són moments importants, perquè t'ajuden a créixer en l'aspecte musical i en el personal. I aquesta experiència personal és el que crea la música.

La vida com a procés d'aprenentatge...

Absolutament. I no crec que ningú hagi dominat mai res. Crec que hi ha persones que tenen més experiència que d'altres, però no hi ha mestres de res. Em considero probablement una de les persones amb els peus més ferms a la terra que conec. Sóc bastant ximple amb moltes coses, i tinc clar que encara estic creixent, i sóc encara molt immadura en molts aspectes. Només intento fer-ho el millor que puc, i d'alguna manera ser un exemple per a la pròxima persona que vingui. Com dic sempre, em sento contenta si he aconseguit fer un parell de sons bons en un dia dolent. Moltes vegades estic veient un vídeo a YouTube i pensant "wow, això és boníssim". Però clar, no et mostren totes les edicions prèvies fins a arribar a aquell punt. I sí, a vegades he estat a l'estudi 30 hores per aconseguir un passatge que dura només 30 segons. Això no va d'endollar les màquines i posar-te a tocar. Realment has de treballar dur. I encara que puguis ser el millor dels millors, tot i així t'ho has de treballar. 


Es tracta de mostrar la realitat darrere de la imatge perfecta d'Instagram. 

Si, això és. Si us plau, deixeu de mostrar el món als xavals com si fos perfecte. 


Un dels temes que estem tractant a Sónar aquest any és sobre els pròxims 30 anys d'Internet. Com t'ha format a tu com a creadora i com a persona? 

Ha estat molt important. Quan vaig entrar a MySpace mai vaig pensar que em  convertiria en productora. Recordo que en aquella època només escoltava música i un dia, per casualitat, un amic DJ em va enviar una versió pirata de FL Studio. Així que, ja saps, em vaig dir: "A veure què es pot fer amb això". Durant la primera setmana no vaig aconseguir fer cap soroll o so. En aquell moment Youtube també estava començant a emergir, així que em vaig ficar a Youtube per a veure si algú sabia com fer que allò funcionés. Això va ser a finals de 2007. Vaig treballar i vaig treballar i vaig treballar i vaig començar a desenvolupar les meves habilitats amb el programa. No diria que era bona, però començava a entendre el que estava fent. Al 2009 vaig fer "Dark Energy", i tot va canviar. Tenia por de mostrar-lo, però al final ho vaig fer de totes maneres. I molta gent em va dir que mai havien sentit res igual, la qual cosa em va semblar molt bona senyal. Llavors van arribar els de Planet Mu i, ja saps, la resta és història.


Creus que això podria passar ara? Sembla que estem retrocedint i que els interessos corporatius controlen internet. 

No em preocupa massa, perquè sento que, al final, no pots detenir una música que és per a algú. Pot ser que et deixi fora per un segon, però no es detindrà. Crec en l'infinit, i penso que els que se suposen que han d'escoltar escoltaran, i els que no, doncs no. I em sembla bé, així és la vida. No m'estic movent en la línia de la por, si no en la de la creativitat. Així que m'allunyo d'aquests temes, no són assumpte meu. 


Però fins i tot si això significa que les oportunitats creatives ja no existeixen per a persones com tu o que vénen darrere teu...

Val, deixa'm tornar enrere un segon. Personalment estic coneixent gent tots els dies a la xarxa. I gent que també depèn de tu com a persona, perquè sóc molt accessible a tots els nivells. Si em veus al carrer, o em veus en públic, o em veus a la xarxa, pots dir-me el que vulguis. Això, per mi, és crear el teu propi espai, no és tracta només de tecnologia. El primer que has de fer és ser un ésser humà.


Tornant a la música: l'any passat a Sónar+D l'enginyera de so de Prince, Susan Rogers, va dir que el futur de la música passaria per la "tonalitat" enlloc del "ritme". Com creus tu que sonarà la música del futur?

La música pot anar en qualsevol direcció, és infinita. Quantes vegades hem vist com la música unia al món sencer? Passa tots els dies: pot ser que no t'entengui, però ens agrada la mateixa cançó. Això és del que es tracta, és un llenguatge universal. Així que sento que pot anar en moltes direccions diferents. Per exemple: quan escolto una track que està pensat per fer-te ballar en un club, qui em diu que necessàriament hagi de fer-ho ballant en un club? Podria estar en una pel·lícula, o formar part d'un ballet, o d'una desfilada de moda. Podria mostrar-se en un museu d'art. Crec que està a la nostra naturalesa posar un límit a les coses, perquè ens agrada tenir el control, però no té per què ser sempre així.


Així que no es tracta tant de com soni la música si no del que pots fer amb ella?

Sí, exactament. Val, ok, faig aquesta música, tinc aquest do. I això s'aplica a tu com podria aplicar-se a tothom. Però és com si, en lloc de pensar en una petita caixa, pensessis en com pots aplicar el que fas a una cosa completament diferent. Quan arribes a un espai has d'estar disposat a sentir-te incòmode. Has d'estar disposat a no ser complaent. On està la dualitat? On està la versatilitat?


Parlant de versatilitat, acabes de treballar a un ballet amb Wayne Macgregor i també has col·laborat a l'últim projecte i disc de Holly Herndon. Com va ser l'experiència de treballar amb la Intel·ligència Artificial?

En primer lloc, haig de dir que treballar amb la Holly és sempre un plaer. Perquè amb ella fas el que vols i el que surt de forma natural. Mai ens hem assegut a planejar res, només estem al laboratori experimentant, i de tant en tant diem, ,'ah, això és genial'. I després es converteix en alguna cosa. Som amigues des de fa 10 anys. Quan va arribar el moment de treballar amb Spawn va ser molt natural, com sempre. Encara que es tracta d'IA, no semblava en absolut artificial. Som dues persones a les quals els encanta estar juntes i crear a partir d'aquesta unió. I això va ser el que va passar.