Tot i que encara es troba en els primers anys de la seva carrera i només ha publicat un disc oficial (l'àlbum "Break Before Make", aparegut a Skam), Henrietta Smith-Rolla porta ja un temps construint un univers sonor molt personal, en el qual conviuen la seva herència africana i tot el que ha après en múltiples col·laboracions i aventures creatives.

Reflexiva i entusiasta, ens parla en aquesta entrevista del seu passat, el seu present i un futur que passa, a curt i mig termini, pel seu esperat concert a Sónar (dijous 18 de juliol, a SonarXS), a més de donar-nos les claus del mix que ha gravat especialment pel festival i que pots escoltar aquí.


Fins a quin punt creus que els teus avantpassats i les diferents cultures de les quals procedeixes exerceixen una influència en el teu so?

Gran pregunta… (silenci)... El meu nom artístic, Afrodeutsche, té a veure amb la necessitat de descobrir qui va ser el meu pare. Vaig saber que va viure a Alemanya a finals dels anys 60 i que el seu pare – és a dir, el meu avi – va ser un compositor a Ghana. Realment no puc explicar de quina manera existeix aquesta influència, però tinc molt clar que té molt a veure amb mi i amb el que estic fent. A més, jo faig música electrònica, que està estretament connectada amb el techno de Detroit, que al mateix temps està estretament connectat amb el hip hop i la cultura africana. Així que, sí, hi ha un enllaç directe, una herència. Sens dubte.


El tema de la identitat és important per tu? Sents que pertanys més a un lloc que a un altre?

La identitat últimament s'ha convertit en un tema realment important per a mi. Crec que és un assumpte en el qual gairebé tothom sembla estar més enfocat últimament, buscant i establint connexions amb el passat. Mai vaig conèixer al meu pare, i fins fa uns anys mai vaig saber el seu nom. Ha estat un llarg viatge, i ara sento que puc traslladar tota aquesta experiència a la meva música. Així és com funciona per a mi, i sé que altres persones han passat pel mateix. La música és el transmissor d'aquest viatge, d'aquesta cerca, del dolor i de la pèrdua. Vaig néixer al Regne Unit, així que sóc britànica. Però no sabria com definir-te el que és ser britànica. O ser britànica, negra i tenir una herència africana i alemanya. És bastant complicat.


Podríem dir llavors que la teva música és la teva identitat?

Sí, absolutament. Jo sóc aquesta música. Em sento molt afortunada d'haver trobat aquest art per poder explicar-me. És quelcom molt personal.


Hem llegit que has tocat a bandes de jazz i de synth pop, que has actuat a Eivissa i col·laborat amb Graham Massey de 808 State, entre moltes d'altres aventures. Què has après de participar en tants projectes diferents?

Oh, moltes coses... El més important que he après... què podria ser? (silenci) Mira, sortir de gira i tocar en directe és realment aterridor. A mi m'agrada estar sola, i no m'agrada gens que em mirin (riures). Així que he hagut d'aprendre a ser valenta, a estar sobre l'escenari i a ser escoltada. Aquestes col·laboracions m'han donat confiança i energia per poder actuar, escriure, cantar, fer arranjaments i aprendre a tocar la bateria i tota mena de sintetitzadors i caixes de ritmes. He tingut l'oportunitat d'estar envoltada d'artistes i músics, nodrint-me tot el temps, i em sento molt afortunada per això.


Com et sents sobre el teu set en viu a Sónar al juliol?

Estic molt molt molt emocionada. No puc explicar-te quant. Crec que la meva primera vegada al festival va ser el 2003, i estic aclaparada que anys més tard pugui tenir l'oportunitat de tocar aquí. Tinc moltes idees pel directe, vull que sigui realment especial.


Estàs fent música nova expressament per a l'ocasió?

Sí! Ja tinc acabades algunes parts, i estic pensant en incorporar també nous elements visuals. Nous patrons rítmics, noves percussions, nous sons... Com t'he dit, vull que sigui una actuació especial, perquè em sento realment beneïda que m'hagin proposat fer aquest concert.


Així que només has estat una vegada en el festival llavors...

Oh no, han estat quatre vegades en total. Recordo que la primera vegada vaig pensar: "què maco i què assolellat és durant el dia!"... com simplement pots fluir i gaudir de tants sons i sentir-te realment part de tot el que passa al teu voltant. I després, quan arriba la nit, és simplement increïble estar allà, envoltada de milers de persones... i el so és molt bo.... recordo haver vist a Björk i perdre totalment el cap (riures).


Explica'ns com vas acabar publicant el teu primer disc a un segell tan llegendari com Skam...

La cosa va anar així: estava a un estudi d'assaig a Manchester i hi havia una festa a la planta baixa de l'edifici. Estava tocant amb alguns amics i vam veure que la gent començava a migrar cap allà, així que vam baixar nosaltres també. Estava allà xerrant i passant l'estona i un amic em diu: "escolta, per què no poses un dels teus temes?", i vaig dir "NO! No vull que ningú els escolti encara". Però bàsicament em va obligar, així que finalment ho vaig fer, però fingint que no era meu. Al cap d'una estona se m'acosta un noi i em diu: "oh, això era teu?" I jo li dic "sí". I aquí es va acabar la conversa. Però quan va marxar el meu amic em pregunta: "Saps qui era?", I jo vaig dir: "No tinc idea". I em diu: "Andy Maddocks de Skam". Em vaig sentir una mica avergonyida, perquè no el vaig reconèixer. Però després, unes setmanes més tard, em va trucar dient-me que li havia agradat el que havia escoltat i que volia que li passés més temes. Finalment em va preguntar si volia publicar un disc amb ells, i per descomptat vaig dir que sí. Va ser realment un cop de sort, una situació màgica, perquè Skam és el segell dels meus somnis.


La teva música encaixa molt bé en el seu catàleg: sona senzilla però al mateix temps amb una gran profunditat. Quin és el secret per aconseguir-ho? Potser l'elecció dels sons? La progressió d'acords? L'estructura?

Honestament, encara que soni cursi: es tracta de sentir el que està passant amb tu mateixa a cada moment. Tot el que faig és profundament personal i al final es transmet d'una manera emocional. Escric música per documentals i pel·lícules i toco el piano, així que gran part de la meva part melòdica prové d'aquest costat del meu cervell. També m'agrada repetir alguns acords i patrons i fer-hi petits canvis... He patit molt al llarg de la meva vida, com segur que li ha passat a molta gent, així que m'acostuma a sortir una música molt fosca.


Doncs sembles una persona molt alegre...

Oh, sí, sóc optimista (riures). Però, mira, a vegades estic a l'estudi i em dic a mi mateixa: "ok, intentaré fer un tema lluminós i feliç". I mai em surt. Al final, la qüestió és que tinc molta sort de tenir la música com un vehicle per poder processar tota la meva merda (riures).


Què ens pots explicar sobre el mix que has gravat per Sónar?

Crec que té molt a veure amb la singularitat. I amb el futur. I amb l'amor. Amb tot aquest assumpte de la identitat, m'he adonat que he estat mirant enrere, cap als meus anys d'adolescència i les coses que escoltava en aquell moment. Així que he incorporat bastants ritmes que recorden a aquests sons i als anys en què començava a anar a festes. Música rave, jungle, una mica de hardcore. Així que, en part, mira enrere; però també té a veure amb el futur, ja que també he inclòs diversos temes inèdits de productors que m'encanten i que estimo. El resultat final és bastant "wonky".