Encara bastant desconegut a Espanya malgrat la seva llarga i excel·lent trajectòria, John Grant estarà aquest any a Sónar (on actuarà per primera vegada) per presentar el seu nou àlbum, “Grey Tickles, Black Pressure”. Amb aquest treball Grant torna a demostrar que és un dels compositors i intèrprets amb més classe de l’escena internacional. També dels més versàtils: el de Michigan és perfectament capaç de passar d'un mig temps pop d'instrumentació clàssica i estètica refinada a un tema d’electro-glam amb “falsete”, i que totes dues convisquin com si fos el més normal del món. Cada vegada més alliberat d’etiquetes i normes preestablertes, les seves noves cançons resulten més modernes i viscerals que mai, sense que això resti ni una mica de l’elegància de la que sempre ha fet gala. Grant és com Benjamin Button: quants més anys passen més jove es torna.

A tal estat de lucidesa i saviesa, lògicament, no s'hi arriba d'un dia per l’altre. Grant va liderar durant 10 anys The Czars, banda d’indie rock en la qual ja va deixar ben patent la seva habilitat compositiva. Després de la dissolució del grup es va prendre uns anys de descans i reflexió, abans de que per fi, l’any 2010, publiqués el seu debut en solitari, “Queen of Denmark”, un disc poderós en el qual va exposar tots els seus dimonis (la seva condició sexual, per exemple) i addiccions (alcohol, drogues). Després d'aquest àlbum vindria un segon (“Pale Green Ghosts”), una nova vida a Islàndia, premis i reconeixement de tot tipus per part de la premsa i la indústria, col·laboracions amb la BBC Philarmonic Orchestra i Hercules and Love Affair (la qual cosa ja indica per si sola el seu tarannà aventurer i obert) i versions molt personals per a discos d’homenatge a Elton John i Lee Hazlewood, aquesta última al costat d’Alison Goldfrapp.

http://johngrantmusic.com/